Nicaragua me duele


...“Nicaragua, ese libro que se abrió,
Yo no quiero que se vuelva a cerrar,
Ni que la muerte tenga que bajar
Ese puño tan alto que se alzó”... 

La repressió i la violència que està patint el poble de Nicaragua en mans de les forces governamentals i dels tolerats paramilitars suposen la darrera involució del que representava la Revolució popular Sandinista. Una Revolució que, precisament, es va aixecar contra la tirania –de la dictadura de Somoza– en el que va ser un projecte polític transformador i col·lectiu per millorar els drets, la participació i les condicions de vida de les classes populars.   
Nicaragua és un país que ha tingut un important creixement capitalista, no equitatiu, sota els postulats de la doctrina neoliberal imperant on la propietat privada és omnipresent. Des de la victòria electoral de Daniel Ortega, el 2006, el líder sandinista i el seu nucli dur han anat acumulant poder, aplicant les receptes econòmiques dels organismes internacionals –en contra de gran part de la població–, pactant amb els grans empresaris del COSEP  i amb l’Església. A més, la pressió extractivista sobre el territori, els monocultius industrials, l’estesa corrupció pública, les acusacions de frau electoral i la perpetuació en el poder de la parella presidencial Ortega-Murillo són alguns dels problemes que expliquen un context en el que s’han acumulat fortes contradiccions econòmiques i socials. Un descontentament social molt profund que ha suposat que una inicial protesta contra la reforma del sistema de seguretat social hagi derivat en un esclat popular –per la justícia social i la llibertat– que amenaça l’estabilitat política i social del país. La persecució i difamació dels líders dels moviments socials, de les defensores dels drets humans i dels periodistes es sumen a les detencions arbitraries, les desaparicions, les tortures i els abusos generalitzats –amb total impunitat– practicats contra la població que es mobilitza. Una violència desproporcionada, innecessària i injustificable que ha causat 212 morts i 1.330 ferits (1) –avui superades amb escreix–. 

El canvi social cap a la radicalitat democràtica i el poder de les classes populars està en regressió a Nicaragua i cal denunciar-ho, encara que aquesta situació vingui donada per la reacció d’un suposat govern “progressista”. El govern d’Ortega no ha aprofundit en la participació popular, ni en els anhels de millors estàndards democràtics i de justícia social, i ha reprimit durament la protesta legítima i els drets de les dones, aprofundint en una deriva autoritària que gens té a veure ja amb la Revolució. Una situació que  facilita el camí a la dreta i a la desestabilització del país per altres interessos geoestratègics. 

La situació complexa que es viu a Nicaragua s’ha de resoldre des del diàleg i la negociació –entre totes les parts implicades– a través d’un procés de mediació. La resolució pacífica del conflicte passa pel cessament immediat de la violència i la repressió, el respecte als drets humans i de participació política, una investigació independent per exigir responsabilitats i, des de la solidaritat internacional amb el poble nicaragüenc al igual que es va donar als anys 80 amb la veritable Revolució sandinista.

(1)     Dades de  l‘informe “Graves violaciones a los derechos humanos en el marco de las protestas sociales en Nicaragua”, del La Comisión Interamericana de Derechos Humanos (CIDH).


[En castellano aquí]

Comentarios

Publicaciones más populares

Derechos Humanos, derechos fundamentales

Cooperación al desarrallo y alternativas a la crisis

Crónicas Covid_19 (IV)